Itineraris didàctics

No es necessita cap recurs material concret, però es necessita un espai significatiu exterior a l’aula on poder dur a terme la tècnica.

Aquesta tècnica no té un nombre d’alumnes mínim ni màxim específicament recomanat. Si que es recomana que per tal d’aprofitar tot l’aprenentatge de la sortida que es faci amb tot grup classe o habitual i que en els moments de més interacció amb l’entorn o de treball més intens, es puguin dividir en 2-3 grups més petits.

No es demanen unes competències i habilitats específiques per dur a terme la tècnica ja que l’itinerari té com a un dels seus objectius, facilitar a l’alumnat a partir de situacions i contextos externs a l’aula el desenvolupament de competències i habilitats. Seran molt diferents en funció del context i contingut que impliqui la sortida.

La implicació de l’equip directiu és baixa. Tindrien un paper en l’autorització de les sortides però en casi tots els centres ja està previst fer un nombre de sortides per curs i any.

Els itineraris didàctics no es poden considerar una tècnica o metodologia innovadora en el sentit més estricte de la paraula, ja que els seus orígens a Espanya es remunten a finals del segle XIX. Amb els primers moviments de renovació pedagògica es comença a treballar en el paradigma de l’ ‘ensenyament actiu’ i en aquest marc de referència, els itineraris i sortides fora de l’aula esdevenen una tècnica de treball habitual. Qui impulsa aquesta renovació pedagògica són, per exemple, la Institución Libre de Enseñanza a Madrid o pedagogues com Rosa Sensat a Catalunya.

Durant la Guerra Civil i anys de la dictadura, de la mateixa manera que totes les altres iniciatives i continguts proposats pels moviments d’educació propis de la república es van eliminar, les sortides i itineraris didàctics també ho van fer.

L’objectiu de la tècnica de l’itinerari didàctic és facilitar la connexió dels aprenentatges que l’alumne pot fer a l’aula amb el seu dia a dia en el ‘món exterior’.

Per fer-ho es desenvolupa una part de la seqüència d’ensenyament – aprenentatge que s’hagi dissenyat entorn a un tema concret fora de l’aula. Aquest espai exterior pot ser qualsevol entorn extern a l’aula que impliqui una motivació per l’alumnat, ja sigui perquè els resulta molt familiar o perquè és totalment nou per ells i allò el fa atractiu.
Segons el moment de la seqüència en el que plantegem la sortida, hem de procurar que compleixi amb les característiques que la fan idònia per acompanyar el procés d’aprenentatge de l’alumnat. Aquest serà el principal repte a l’hora de desenvolupar amb èxit la tècnica didàctica: aconseguir que la sortida no quedi com un bolet extraordinari en un treball molt monòton a l’aula. S’ha d’aconseguir que la sortida es vegi com un element més de la seqüència.

A partir de tres moments molt genèrics que es donen en qualsevol seqüències d’ensenyament – aprenentatge que ens plantegem (Inici, Desenvolupament, Tancament) mirem quines característiques han de tenir les sortides per complir correctament amb la tècnica de l’itinerari didàctic.

Entrats ja al segle XXI amb un ús molt estès d’Internet, també a les aules, s’obre un debat sobre què és ‘dins’ i què és ‘fora’ de l’aula.
D’una banda, estant dins de l’aula podem viure experiències que ens apropen a contextos externs. Per exemple, sense sortir de classe podem fer un Skype amb algú que està en un altre continent i ens apropa i comparteix la seva realitat.
D’altra banda, tot i estant fora, si només ens quedem amb la informació que ens arriba a través d’Internet ens podem estar perdent moltes experiències que només ens pot donar el contacte directe i analògic amb la realitat.

Com ja hem mencionat, l’objectiu de la tècnica de l’itinerari didàctic és facilitar la connexió entre l’aprenentatge més conceptual i teòric que es pot fer a l’aula amb el ‘món exterior’.

A banda d’aquest aprenentatge molt més significatiu i actiu, també busquem aprofundir en el treball de capacitats que només es poden treballar en contacte directe amb l’entorn, tant natural com social, com l’observació i anàlisi de l’entorn, la comprensió i transmissió de valors. Moltes vegades el primer que ens ve a la ment quan pensem en sortides de camp, és en contextos de treball de la natura. Però el mateix es pot fer amb l’apropament a nous contextos socials.

En aquest punt, treballar aspectes de Justícia Global a partir del contacte directe amb situacions reals serà, també, molt més significatiu.